Antoni Roca i Várez (Maó, 3 de febrer de 1866 – Girona, 20 de setembre de 1925).
Doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona.
Fill únic del doctor Antoni Roca Flaquer i Carmen Várez Triay, va ser batejat com Antoni Blai Domingo Roca i Várez. Després de llicenciar-se i cursà el doctorat en filosofia a Madrid, va ser professor interí de llengua i literatura al Institut de Maó. Posteriorment guanyà unes oposicions que el destinaren un any a la ciutat d'Osca i seguidament tres anys més a la de Girona on va ser Catedràtic del Institut General i Tècnic de Girona.
Dins l’àmbit sanitari, Antoni Roca esdevé president de la Creu Roja de Menorca essent condecorat amb la medalla de la constància amb motiu del 25è aniversari de la seva alta com a soci de l’associació (1924) i guardonat amb la medalla d’or i amb la placa de segona classe de l’entitat.
Al llarg de la seva vida, col·labora activament a la Revista de Menorca i al butlletí Guia del Treballador. Aquest butlletí era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu Obrer de Maó, en el qual hi estigué vinculat des de la seva creació i en fou el president de la Secció de Ciències. També formà part de la Junta Local de Salvament de Nàufrags, fou soci de l'Ateneu Científic i participà com a conferenciant a l'Extensió Universitària destacant entre aquestes conferències la titulada Les Costures (1911) on Antoni Roca fa una reflexió sobre el futur de l'educació del infants visionant el que acabaran essent les guarderies del futur.
Home culte i savi, propi d’un personatge il·lustrat, reuneix una magnífica biblioteca coneguda com la Biblioteca Roca. Es tracta d’una important col·lecció de llibres de temes diversos, però en la que sobretot destaquen els llibres de medicina (heretats de son pare) i sobre Menorca. Sens dubte, el volum més important de la Biblioteca Roca és el magnífic cronicó Diari de Mahó (1776-1826) escrit pel seu avantpassat el Capità Joan Roca i Vinent. La biblioteca a més, compte amb un ex-libris amb l'escut familiar de la Casa Roca. Malauradament, a dia d’avui aquesta biblioteca, que hauria sigut una de les més importants de l’illa de Menorca, es troba dissolta des de que la vídua d’Antoni Roca i Várez la va vendre per motius econòmics l’any 1926.
Don Antoni va heretar dels seus avantpassats una curiosa activitat consular. És vicecònsol de Portugal en substitució de son pare des del 15 de febrer de 1900 fins a 1919, en què, arran d’un article publicat en el periòdic monàrquic “Heraldo de Menorca” (1916-1918), del qual feia de director, hagué de deixar el títol consular. De fet, el viceconsolat fou tancat i mai més no reeixí, i això que aquesta representació portuguesa, ja abans de Roca Flaquer, l’havien ostentada l’avi i el besavi. També va ser vicecònsol de Dinamarca.
En el camp de la música, don Antoni posseïa el que musicalment es coneix com a oïda absoluta, oïda capaç de distingir qualsevol nota musical sense una referència prèvia. Passejant-se per les terres del lloc familiar, va trobar unes pedres planes de diferent mida i gruix que quan les colpejava amb el bastó feien diferents sons. A partir d'aquí se li va ocorre reunir una sèrie d'aquestes pedres i disposar-les una al costat de l'altra suportades per una estructura de fusta i d'aquesta manera, don Antoni, va construir un curiós instrument que anomenà litòfon o piano de pedra. L'estiu de 1901, l'instrument va ser presentat a l'Exposició Partenopea de la ciutat de Nàpols i dia 20 del mateix mes se li va atorgar el premi de la Medalla d'Or per la invenció de l'instrument en qüestió.
L'any 1925, a l'edat de 59 anys, Antoni Roca i Várez va contraure malaltia de la que no se'n sortiria. Finalment, la tarda del diumenge dia 20 de setembre de 1925 don Antoni Roca i Várez moria a Girona, i la premsa de Menorca el recordava amb aquestes paraules:
Abans d'ahir va morir don Antoni Roca Várez, menorquí il·lustrat, persona bondadosa i apreciada, amant com el que més de la nostra roqueta, segons demostrà constantment a l'esfera de la intel·lectualitat, en el periodisme i en el apostolat de l'ensenyança que exercí aquí primerament i després al Institut General i Tècnic de Girona, on la Parca, la sempre terrible Parca, s'ha endut una existència relativament jove, ja que el senyor Roca Várez als 59 anys d'edat estava en plena i ostensible manifestació de la seva clara intel·ligència, del seu saber i de la seva cultura. Van aquestes consideracions a manera de recordatori, doncs el valor intel•lectual i moral de Roca Várez perduraran notoris i valuoses proves. Era tolerant, respectuós pel pensament aliè, persona amb criteri ample i liberal. Oferim aquesta breu, però ingènua i sentida necrologia com a fonament del pesar que al associar-nos el sentiment de Menorca, dirigim a la família de don Antoni Roca i Várez.